La
igualtat més enllà de la humanitat.
En aquests dies ha sorgit una gran polèmica arrel
d'una proposició no de llei del diputat socialista
Francisco Garrido sobre que Espanya s'adhereixi a la iniciativa
del denominat “Projecte Gran Simi”. Aquest projecte
recull les conclusions d'una sèrie d'il·lustres
biòlegs, filòsofs, sociòlegs, antropòlegs,
psicòlegs i juristes, sobre la gran proximitat genètica
que uneix als éssers humans amb els grans simis: ximpanzés,
bonobos, goril·les i orangutans, i tracta d’atorgar
a aquests animals uns drets fonamentals que serien: dret
a la vida, a la llibertat, i a no ser torturats.
El reconeixement d'aquests drets es traduiria a vetllar
per la supervivència dels grans micos i del seu hàbitat
natural, la prohibició de condemnar-los a la cadena
perpètua que suposa el seu tancament en zoològics,
o la seva explotació en circs o altres espectacles,
així com el cessament de la seva utilització en
laboratoris d'experimentació. Una cosa tan obvia per
als defensors dels animals, que de bona gana ampliaríem
a la resta d'espècies, ha causat gran revolt entre
diferents grups que s'han manifestat en contra amb una sèrie
d'arguments basats sempre en aquesta suposada superioritat
del ésser humà davant la resta d'animals.
Era d'esperar la reacció condemnatòria d'alguna
autoritat eclesiàstica per als quals pretendre atorgar
drets als animals no humans és una mica així com
un sacrilegi.
Inesperades van ser les declaracions de la presidenta d'Amnistia
Internacional, amb la seva absurda indignació davant
que alguns ens ocupem dels animals “mentre hi hagi
tantes injustícies i morin tants nens de fam en el
món…”, com si una cosa fos excloent de
l'altra.
Xocants les del col·lectiu de transsexuals que exigien
llavors els seus propis drets abans que el dels micos… Més
del mateix.
Patètiques les de tots aquells que s'han burlat de
la proposta, fent ús de la conya davant una causa
que, suposo, ni tan sols s'han parat a intentar comprendre.
En realitat no ens sorprèn. Al llarg de la història
de la Humanitat s'ha produït el mateix debat amb la
diferència dels grups als quals s'intentés
beneficiar. Exemples: La lluita per la llibertat i els drets
dels negres va causar grans divisions d'opinions i conegudes
conseqüències a Amèrica del Nord; Els
jueus mancaven de drets durant l'Alemanya nazi, i per tant
podien ser torturats, assassinats, o utilitzats en laboratoris;
Els primers intents de les dones per aconseguir la igualtat
van ser ridiculitzats pels homes. Sobre això existeix
una curiosa anècdota. En l'Anglaterra de 1792, Mary
Wollstonecratf va publicar un pamflet titulat “Reivindicació dels
Drets de les Dones”, basant-se en que aquestes haurien
de tenir els mateixos drets que els homes. Per a molts això va
ser el súmmum, i si ja els xocava que tots els homes
tinguessin els mateixos drets, estendre'l a les dones els
semblava especialment absurd. Així, aquest mateix
any, Thomas Taylor, degà de la Universitat de Cambridge,
publicava de broma anònimament un llibret que va titular
amb sarcasme “Reivindicació dels Drets dels
Animals”. Pretenent ridiculitzar a les dones, explicava
que si bé aquestes podien sofrir, també els
altres animals sofrien, i si les raons per a estendre els
drets humans a les dones fossin acceptables, llavors també ho
serien per a estendre'ls a tots els animals, la qual cosa
semblava el súmmum de lo absurd. Per tant, concloïa,
que no hi havia raó alguna per a concedir drets a
les dones. No obstant això, uns altres van arribar
a la conclusió que el que l'argument mostrava és
que calia estendre alguns drets bàsics a tots els
animals capaços de sofrir, convertint-se la seva obra
en el primer llibre que reivindicava explícitament
els drets dels animals.
Com veiem, l'ésser humà - o un grup determinat
d'ells- sempre es proclama superior a la resta, i no admet
arguments que jutgin l'explotació exercida a altres éssers.
Per quines raons ens creiem superiors a la resta dels animals?
Alguns argumentaran la "intel·ligència",
però es dóna la circumstància que un
ximpanzé - per exemple - és més intel·ligent
que un nen de 7 o 8 anys, o que una persona discapacitada
psíquicament.
Uns altres parlaran fins i tot del "ànima",
i diran que els animals no la tenen...(Pel que sembla tampoc
les dones la teníem fins que a l'Església li
va donar la gana d'atorgar-nos tal privilegi...)
I d’altres, sense més, trauran a relluir això tan
escoltat com absurd que "les persones són persones..." Sense
més explicació.
Nombrosos estudis demostren que els grans simis són
capaços de tenir consciència del seu jo com
individu, d'establir relacions d'amistat per a tota la vida
tant amb membres de la seva pròpia espècie
com amb altres animals, de sofrir la pèrdua d'un ésser
estimat, d'aprendre i transmetre a la seva prole el llenguatge
dels sord-muts, de tenir una ètica del bé i
del mal… En definitiva, de comportar-se potser d'una
manera més humana que els propis humans.
Ens agradi o no, som animals. I som simis. Compartim amb
ells un 99% de la nostra càrrega genètica.
Però ens creiem déus, encara que ningú fins
ara hagi demostrat que tinguem ni un sol gen similar al de
Déu.
Montse del Olmo
Auxiliar de Veterinària
Centre Veterinari Margarit (Barcelona)
Més informació a la web: www.proyectogransimio.org 
|
